Reialistes, liberals i dimonis: la demoniada de Bràfim i el trienni liberal.
Com ja us he comentat en més d'una ocasió, un dels enfrontaments més "xocants" entre liberals i absolutistes durant el Trienni liberal al Camp de Tarragona fou la denominada "demonomania de Bràfim".
Un grup de veïns d'aquest municipi, de tendència reialista i clarament defensors dels postulats absolutistes, empaitaven amb no gaire bones intencinons tot allò que tingués algun indici de liberal. Semblaven actuar sota els efectes d'alguna possessió maligna i, segons un text de l'època "corren de tal modo que es imposible alcanzarlos", "hablan algunos en la iglesia con un idioma que nadie entiende" i "profieren palabras inteligibles en alta y enérgica voz a los que contextuan únicamente los que estan afectados por el mismo mal".
Un d'aquests pressumptes posseïts era Josep Gaset, veí de Bràfim, "a quien no dañaron, a pesar de haberlo un miliciano disparado un fusilazo a toca ropa, lo que atribuyeron a una cosa extraordinaria".
Al final la cosa no és tan sobrenatural com sembla i, en el fons el que s'hi respira és la lluita entre pobles veïns i els enfrontaments polítics entre membres de la Milícia Nacional de Voluntaris i les forces locals més tradicionalistes.
L'historiador Josep SANTESMASES i OLLÉ té un bon article publicat sobre aquest tema del qual us passo l'enllaç per descarregar-lo en PDF... val la pena!!!.
Un grup de veïns d'aquest municipi, de tendència reialista i clarament defensors dels postulats absolutistes, empaitaven amb no gaire bones intencinons tot allò que tingués algun indici de liberal. Semblaven actuar sota els efectes d'alguna possessió maligna i, segons un text de l'època "corren de tal modo que es imposible alcanzarlos", "hablan algunos en la iglesia con un idioma que nadie entiende" i "profieren palabras inteligibles en alta y enérgica voz a los que contextuan únicamente los que estan afectados por el mismo mal".
Un d'aquests pressumptes posseïts era Josep Gaset, veí de Bràfim, "a quien no dañaron, a pesar de haberlo un miliciano disparado un fusilazo a toca ropa, lo que atribuyeron a una cosa extraordinaria".
Al final la cosa no és tan sobrenatural com sembla i, en el fons el que s'hi respira és la lluita entre pobles veïns i els enfrontaments polítics entre membres de la Milícia Nacional de Voluntaris i les forces locals més tradicionalistes.
L'historiador Josep SANTESMASES i OLLÉ té un bon article publicat sobre aquest tema del qual us passo l'enllaç per descarregar-lo en PDF... val la pena!!!.
Opinions sobre Ferran VII.
Ferran VII ha estat objecte d'un judici unànimement desfavorable, odiat tant pels lliberals com pels absolutistes. [...] Havia nascut el 14 d'octubre de 1784 a l'Escorial. Que hagués estat fill il·legítim d'un monjo d'aquest monestir -segons diu una llengenda poc creïble- és una suposició que només es basa en la fama corrupta de la seva mare, Maria Lluïsa de Parma, de qui l'agustí GONZALEZ SALMON deia que tenia al palau reial "un burdel o serrallo" de joves escollits per les seves qualitats físiques.
Quan va nèixer no semblava que Ferran pogués regnar, ja que tenia dos germans més grans; però aquests van morir abans que ell complís l'any de vida. Malaltís i deforme (sembla que patia disostosi craneofacial, un defecte hereditari caracteritzat per les deformacions del crani i la cara i, amb freqüència per un dècifit intel·lectual, de l'oïda i de l'olfate), quan tenia quatre anys va patir el vici de la sang.
La seva primera muller, MARIA ANTÒNIA DE NÀPOLS va escriure sobre la seva primera trobada:
"Vaig arribar a Barcelona i vaig desembarcar: em vaig trobar amb els reis. Vaig fer una genuflexió, vaig besar la mà del rei Carles IV, que és un home de bon cor però de poca cultura, i ell mateix va agafar-me el braç i em va acompanyar al carruatge, parlant-me en napolità. Vaig baixar del carruatge i vaig veure al príncep Ferran: una mica més i em desmaio. El retrat, on es mostrava més lleig que ataractiu, era un Adonis comparat amb l'original. Després d'una estona ens van portar a les nostres cambres i em vaig posar a plorar, maleint el moment en què havia acceptat el matrimoni i les persones que m'havien enganyat". Anys més tard afegeix: "El príncep Ferran està sempre al meu damunt: no fa res, ni llegeix, ni escriu, ni pensa, res de res. Va, ve, s'asseu a la cadira, magreja les dames, salta damunt la cambrera, ve, diu alguna cosa sense sentit, pregunta tonteries, i així tot el dia (...). Un marit que no entèn el que li dic, que m'avergonyeix per les grosseries que diu en públic i que, quan es parla de coses cultes, es posa a parlar de menjar o de passejades".
El 1802, la sogra de Ferran VII escrivia: "La meva filla està desesperada per haver de viure en aquesta cort, amb aquesta raça i en aquest país. El seu marit és un babau absolut, ni tan sols és un marit en el sentit físic del terme, i és un brètol que no surt mai de la seva habitació. Un tòtil, indolent, vil i simulador que no és ni home físicament. Ja és trist que amb divuit anys no se senti absolutament res!!!".
NAPOLEO el retrata com "un home que desperta poc interès. Es tímit fins al punt que no li he pogut treure ni un sol mot. Sigui el que sigui el que se li pregunta, no contesta; tant si se'l renya com si se l'ensabona, mai canvia de gest".
El general FOY ens aclareix coses sobre el seu físic: "Encara que gran i robust, el seu aspecte no te cap mena d'elegància; els seus moviments són bruscos, la seva mirada insegura i la seva joventut no te cap mena de frescor. Parla poc i no és fàcil saber si és per timidesa o per estupidesa. No li coneixíem ni virtuts ni defectes"
[Fragments de text extrets de Josep FONTANA, De en medio del tiempo. La segunda restauración española, 1823-1834. Crítica, Barcelona, 2006].
