El catalanisme polític (un breu resum).
Durant la primera meitat del segle XIX a Catalunya es va afermar un sentiment d’identitat que, amb el pas del temps, va transformar-se en una via de reivindicació de l’autogovern de Catalunya dins el marc de l’Estat espanyol. Abans del que entenem com a "catalanisme polític" ja existia el que anomenem "catalanisme de caràcter cultural" on s'aplegaven homes i entitats de móns molt diversos (literatura, dret, excursionisme, folclore, música, església, etc.).
El catalanisme es basava, en principi, en l'aplicació d'alguns "models" romàntics a la cultura i a la tradició catalana. Davant de la defensa identitària del catalanisme s'hi posicionà el liberalisme que apostava per un nou estat espanyol centralitzat i unitari.
La Renaixença era un moviment per la recuperació de la llengua i els senyals d’identitat catalans. També volia que el català fos una llengua de cultura. L’any 1833, Bonaventura Carles Aribau va publicar l’Oda a la Pàtria, des d’aquí es considera que comença el catalanisme cultural i també s’utilitza com a principi la publicació dels escrits de Rubió i Ors al Diario de Barcelona.
En el mateix període també es va produir la Renaixença popular; hi havia associacions, revistes satíriques, cant coral, excursionisme, teatre,... Uns dels personatges importants són Anselm Clavé, Abdó Terrades, Frederic Soler.
Els antecedents del catalanisme polític són les bullangues. Posteriorment, durant el Sexenni Democràtic, es desenvolupa amb força gàcies al federalisme i al pacte de Tortosa. Quan comença la Restauració borbònica poc a poc es va consolidant el catalanisme polític.
Però, quines opcions ideològiques convivien dins "la casa gran" del catalanisme? Més o menys, amb tots els matisos que volgueu, distingiríem quatre "corrents":
- Valentí Almirall i la seva gent, representants del catalanisme laic, democràtic i d’esquerres.
- El vigatanisme format per prohoms de la Catalunya central; es tracta d'un catalanisme conservador i profundament religiós, liderat majoritàriament per "gent d'eglésia".
- Intel·lectuals aplegats al voltant de la revista La Renaixensa, advocats, periodistes, arquitectes, etc. és de caràcter conservador i agrupa a part de l'alta burgesia barcelonina.
Al 1880 es va celebrar el Primer Congrés Catalanista, impulsat per Valentí Almirall. Van participar-hi tots el corrents del catalanisme. Els acords van consistir en: la defensa del dret civil català, la constitució d’una Acadèmia de la Llengua Catalana i la creació d’una entitat que difongués el catalanisme. Aquesta entitat es va crear el 1882, un any més tard, i es va anomenar Centre Català.
L’any 1885 van presentar el Memorial de Greuges, va ser el primer document catalanista que es va entregar a les autoritat espanyoles on, per primera vegada en molts anys, es feien paleses les queixes i les reclamacions que Catalunya tenia vers Espanya.
El rei Alfons XII no ho va veure malament, tot i que al cap de poc temps va morir. A ra bé, tant el parlament espanyol com la premsa madrilenya ho van reaccionar de manera desproporcionada acusant Catalunya de pretenciosa i les seves reivindicacions totalment fora de to.
Anys més tard, la Lliga de Catalunya va redactar el Missatge a la Reina regent (1888), quan va venir a veure l’Exposició Universal. La primera victòria política del catalanisme va ser l’acceptació del codi civil català per part de l’Estat espanyol.
El 1891 es va fundar la Unió Catalanista. Finalment ,dins del moviment catalanista, després de diverses escissions i fusions al 1901 es funda la Lliga Regionalista. Els líders de la Lliga són: Prat de la Riba, Francesc Cambó,...
Al segle XX el catalanisme passa a ser un moviment de masses que es diversifica i es radicalitza.
El 1907 es va crear Solidaritat Catalana, que aplegava tots els partits de tendència catalanista i deixava fora els partits dinàstics i amplis sectors del moviment obrer. Finalment, la "Solidaritat" es va trencar per divergències ideològiques internes i, sobretot, per la por que generaren els fets de la Setmana Tràgica, de la qual les diverses forces catalanistes en tenien opinions sovint contraposades.
El 1910 es va fundar la UFNR (Unió Federal Nacionalista Republicana) que acabarà fent pactes amb el Partido Radical, i que culminaran amb el famós Pacte de Sant Gervasi. Mesos més tard, la UFNR pagarà aquest error i els electors els castiguen amb uns mals resultats electorals, degut a la incoherència d’aliances. Finalment, el 1914, va desaparèixer la UFNR.
L’any 1918 es va presentar un altre projecte per a que Catalunya pogués gaudir de més autonomia, però aquest projecte va ser molt mal rebut a Madrid, tant per les forces polítiques (parlament, diaris, opinió pública,...) com pel mateix rei Alfons XIII.
L’any 1922 es va fundar Acció Catalana, una escissió de la Lliga, però de caràcter més progressista que aquesta. Uns anys abans, sectors que provenien del nacionalisme més republicà s’aplegaren per fundar el PRC (Partit Republicà Català), els seus líders eren Francesc Layret i Lluís Companys. Per un altre banda Francesc Macià va organitzar EC (Estat Català) al 1922 amb objectius independentistes. Desprès d’un dur període repressiu del catalanisme que va ser la Dictadura de Primo de Rivera van aparèixer nous partits. Amb la imminent proclamació de la II República el 1931 va aparèixer ERC (Esquerra Republicana de Catalunya). ERC era catalanista i d’esquerres, però no marxista. Les bases d’ERC sorgien d’Estat Català, del PRC (Partit Republicà Català) i del diari l’Opinió. ERC va ser el partit hegemònic durant la II República i la Guerra Civil.
El Memorial de Greuges de 1885 i la resposta d'Alfons XII.
Anarquisme i "acció directa" (3): l'atemptat de Corpus de 1896 i el procés de Montjuïc.
La represió que es va dur a terme no tenia precedents: Barcelona estava esglaiada i la policia va detenir més de quatre-centes persones, fonamentalment obrers, iniciant-se així la gran causa contra l'anarquisme (coneguda com el procés de Montjuïc). S'hi van veure embolicats anarquistes, sindicalistes, mestres laics, anticlericals, republicans i altra gent aliena al terrorisme (entre ells el reusenc Josep LLUNAS o José LÓPEZ MONTENEGRO).Els presos foren tancats al castell de Montjuïc sota jurisdicció militar i van ser víctimes de maltractaments per tal d'aconseguir confessions de culpabilitats irreals. Al desembre un consell de guerra dictà vuit penes de mort i seixanta-set penes de presó (reduïdes a cinc penes de mort i vint de presó posteriorment), a banda de deportacions al penal de Río de Oro.
Aquest procés tingué ressó internacional i aconseguí solidaritats de l'obrerisme mundial, qüestionant totalment el sistema polític i judicial espanyol de la Restauració. Arrel d'aquests fets, l'agost de 1897 va morir assassinat al balnerai de Santa Àgueda el president del govern espanyol Antonio CÁNOVAS DEL CASTILLO a mans de l'anarquista ANGIOLILLO.
Anarquisme i "acció directa" (2): Santiago Salvador i les bombes del Liceu.
Arrel d'aquests actes Barcelona va sotmetre's a una espiral de por i histèria, que tingué com a conseqüència una repressió brutal per part de les autoritats i que es traduí en la suspensió de les garanties constitucionals (ja de per si força malmeses), la demanda -per part dels grups polítics conservadors- de penes dures i exemplars contra els dirigents de l'obrerisme i l'aplicació de lleis especials contra el moviment anarquista. Els efectes d'aquesta política comportaren un període de certa "tranquil·litat" durant els anys 1894 i 1895, trencats el 1896 amb l'atemptat contra la processó de Corpus al carrer Canvis Nous.
Anarquisme i "acció direceta" (1): Paulí Pallàs i l'atemptat de la Gran Via.
D'entrada, l'atemptat contra el general MARTÍNEZ CAMPOS a la Gran Via de Barcelona comès pel cambrilenc Paulí PALLÀS, va ser reproduït d'aquesta manera en la premsa de l'època (us en penjo dues versions diferents del mateix fet).
El 1892 va tornar a Barcelona i col·laborà en el panflet anarquista Ravachol. El 24 de setembre va atemptar contra MARTÍNEZ CAMPOS llençant dues bombes quan el general passava revista a les tropes de Barcelona i amb el resultat d'un guàrdia civil mort i diversos ferits. Aquest va ser l'inici d'una cadena d'atemptats que va provocar una resposta repressiva sense precedents contra l'anarquisme. PALLÀS fou jutjat per un consell de guerra i afusellat a Montjuïc el 7 d'octubre. Era una mena de messiànic il·luminat i morí profetitzant allò de «la venjança serà terrible».
La premsa de l'època immortalitzà així el seu afusellament.Joan Oliva i l'atemptat contra Alfons XII.
El 25 d'octubre de 1878, al carrer Major de Madrid, l'anarquista Joan Oliva i Moncusí -conegut també Moncasí- va intentar, sense èxit, assassinar el rei Alfons XII disparant-li dos trets. Pocs instants després de l'intent d'assassinat, va ser desarmat per la multitud, detingut pels agents d'ordre i condemnat a mort.
L'obrer anarquista, boter de professió i membre de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) havia nascut a Cabra del Camp (Alt Camp, Catalunya) el 1855 i es va veure influenciat per les accions dels regicides alemanys.
El 4 de gener de 1879 Joan Oliva va ser garrotat, després de rebutjar l'indult, i mostrant una enteresa sorprenent. El rei va atorgar, de la seva butxaca, una pensió a la filla de l'infortunat, ja que el considerava més pertorbat que responsable.
