El blog de les ciències socials (2bat).

Durant la primera meitat del segle XIX a Catalunya es va afermar un sentiment d’identitat que, amb el pas del temps, va transformar-se en una via de reivindicació de l’autogovern de Catalunya dins el marc de l’Estat espanyol. Abans del que entenem com a "catalanisme polític" ja existia el que anomenem "catalanisme de caràcter cultural" on s'aplegaven homes i entitats de móns molt diversos (literatura, dret, excursionisme, folclore, música, església, etc.).

El catalanisme es basava, en principi, en l'aplicació d'alguns "models" romàntics a la cultura i a la tradició catalana. Davant de la defensa identitària del catalanisme s'hi posicionà el liberalisme que apostava per un nou estat espanyol centralitzat i unitari.

La Renaixença era un moviment per la recuperació de la llengua i els senyals d’identitat catalans. També volia que el català fos una llengua de cultura. L’any 1833, Bonaventura Carles Aribau va publicar l’Oda a la Pàtria, des d’aquí es considera que comença el catalanisme cultural i també s’utilitza com a principi la publicació dels escrits de Rubió i Ors al Diario de Barcelona.
En el mateix període també es va produir la Renaixença popular; hi havia associacions, revistes satíriques, cant coral, excursionisme, teatre,... Uns dels personatges importants són Anselm Clavé, Abdó Terrades, Frederic Soler.

Els antecedents del catalanisme polític són les bullangues. Posteriorment, durant el Sexenni Democràtic, es desenvolupa amb força gàcies al federalisme i al pacte de Tortosa. Quan comença la Restauració borbònica poc a poc es va consolidant el catalanisme polític.

Però, quines opcions ideològiques convivien dins "la casa gran" del catalanisme? Més o menys, amb tots els matisos que volgueu, distingiríem quatre "corrents":

- Valentí Almirall i la seva gent, representants del catalanisme laic, democràtic i d’esquerres.
- El vigatanisme format per prohoms de la Catalunya central; es tracta d'un catalanisme conservador i profundament religiós, liderat majoritàriament per "gent d'eglésia".
- Intel·lectuals aplegats al voltant de la revista La Renaixensa, advocats, periodistes, arquitectes, etc. és de caràcter conservador i agrupa a part de l'alta burgesia barcelonina.

Al 1880 es va celebrar el Primer Congrés Catalanista, impulsat per Valentí Almirall. Van participar-hi tots el corrents del catalanisme. Els acords van consistir en: la defensa del dret civil català, la constitució d’una Acadèmia de la Llengua Catalana i la creació d’una entitat que difongués el catalanisme. Aquesta entitat es va crear el 1882, un any més tard, i es va anomenar Centre Català.

L’any 1885 van presentar el Memorial de Greuges, va ser el primer document catalanista que es va entregar a les autoritat espanyoles on, per primera vegada en molts anys, es feien paleses les queixes i les reclamacions que Catalunya tenia vers Espanya.
El rei Alfons XII no ho va veure malament, tot i que al cap de poc temps va morir. A ra bé, tant el parlament espanyol com la premsa madrilenya ho van reaccionar de manera desproporcionada acusant Catalunya de pretenciosa i les seves reivindicacions totalment fora de to.

Anys més tard, la Lliga de Catalunya va redactar el Missatge a la Reina regent (1888), quan va venir a veure l’Exposició Universal. La primera victòria política del catalanisme va ser l’acceptació del codi civil català per part de l’Estat espanyol.

El 1891 es va fundar la Unió Catalanista. Finalment ,dins del moviment catalanista, després de diverses escissions i fusions al 1901 es funda la Lliga Regionalista. Els líders de la Lliga són: Prat de la Riba, Francesc Cambó,...
Al segle XX el catalanisme passa a ser un moviment de masses que es diversifica i es radicalitza.

El 1907 es va crear Solidaritat Catalana, que aplegava tots els partits de tendència catalanista i deixava fora els partits dinàstics i amplis sectors del moviment obrer. Finalment, la "Solidaritat" es va trencar per divergències ideològiques internes i, sobretot, per la por que generaren els fets de la Setmana Tràgica, de la qual les diverses forces catalanistes en tenien opinions sovint contraposades.

El 1910 es va fundar la UFNR (Unió Federal Nacionalista Republicana) que acabarà fent pactes amb el Partido Radical, i que culminaran amb el famós Pacte de Sant Gervasi. Mesos més tard, la UFNR pagarà aquest error i els electors els castiguen amb uns mals resultats electorals, degut a la incoherència d’aliances. Finalment, el 1914, va desaparèixer la UFNR.
L’any 1918 es va presentar un altre projecte per a que Catalunya pogués gaudir de més autonomia, però aquest projecte va ser molt mal rebut a Madrid, tant per les forces polítiques (parlament, diaris, opinió pública,...) com pel mateix rei Alfons XIII.

L’any 1922 es va fundar Acció Catalana, una escissió de la Lliga, però de caràcter més progressista que aquesta. Uns anys abans, sectors que provenien del nacionalisme més republicà s’aplegaren per fundar el PRC (Partit Republicà Català), els seus líders eren Francesc Layret i Lluís Companys. Per un altre banda Francesc Macià va organitzar EC (Estat Català) al 1922 amb objectius independentistes. Desprès d’un dur període repressiu del catalanisme que va ser la Dictadura de Primo de Rivera van aparèixer nous partits. Amb la imminent proclamació de la II República el 1931 va aparèixer ERC (Esquerra Republicana de Catalunya). ERC era catalanista i d’esquerres, però no marxista. Les bases d’ERC sorgien d’Estat Català, del PRC (Partit Republicà Català) i del diari l’Opinió. ERC va ser el partit hegemònic durant la II República i la Guerra Civil.

# Entrada penjada pel Pep Llunas a les 22:29